Espai d’interès Natural

És un dels punts més enlairats del terme, 685 metres; el serrat deuria ser un lloc estratègic durant els segles medievals, per això fou poblat, i fins i tot s’hi construí una església, Sant Andreu, avui perduda. La masia de la Madrona és un exemple de la pervivència d’aquest poblament medieval.

Des d’aquí hi ha una magnífica vista panoràmica als quatre costats, i simplement girant la mirada es poden observar les muntanyes més altes del Pirineu, Montserrat, el Montseny i tot el baix Berguedà.

Des de molt antic els homes van buscar l’aigua per a poder sobreviure i, la riera i la vall de Merlès van ésser habitades per l’home des de l’edat del Bronze final (1000 a 500 a.C.).
Des del segle X la riera de Merlès, coneguda amb el nom de “Azest” o “Addest”, era el límit fronterer entre el comtat de Berga i el d’Osona, i entre el bisbat d’Urgell i el de Vic.

L’any 893 es va construir i consagrar la primera església pre-romànica de Santa Maria de Merlès, situada dins el terme del castell de Merlès, el qual controlava bona part de la vall.

Al peu de la riera o prop d’ella s’hi van aplegar una població que vivia dispersa en masies i que es dedicava a l’agricultura i la ramaderia. La riera oferia bones possibilitats per viure (aigua, pesca, possibilitats de conrear productes d’horta, bones comunicacions, etc.) i s’hi varen construir molins, de molts dels quals només se’n conserven els forats excavats a la roca on s’encastava la resclosa de fusta.

Sota mateix de l’església de Sant Andreu i de la casa de Cal Pallot hi ha restes d’un interessant molí medieval, del segle XIII, del qual es conserva l’estructura del casal cobert amb volta, i la porta d’arc adovellat. Molts d’aquests molins de la riera de Merlès es varen ampliar als segles XVII i XVIII i varen funcionar fins després de la Guerra Civil (aquest és el cas del Molí del Vilaró).

La petita casa de la Molina és un record d’aquesta vella activitat molinera a la riera de Merlès, de la qual només s’ha conservat el topònim.