Les primeres referències escrites sobre el lloc de Puig-reig són del segle X, i més concretament la primera, és l’acta de consagració de l’església del castell de Puig-reig, dedicada a Sant Martí, de l’any 907.

L’església fou consagrada pel bisbe Nantigis de la Seu d’Urgell a instàncies dels pobladors del lloc que, ben segur, l’havien edificada en època de Guifré el Pelós, arran de la intensa repoblació i organització del comtat de Berga.

Consta com una de les moltes parròquies esmentades en l’acta de consagració de Santa Maria de la Seu d’Urgell (document de finals del segle X o començaments del segle XI). L’església de Sant Martí era, també, l’església del castell de Puig-reig, una petita fortificació encimbellada dalt el turó que dominava l’estreta vall del Llobregat.

El terme casteller incloïa tot l’actual terme municipal dins el qual tenien importants propietats els comtes de Cerdanya, els de Barcelona, els del monestir de Ripoll, Sarrateix i la Portella, i també, a partir del segle XI, la família vescomtal del Berguedà.

El castell de Puig-reig passà a ser propietat de la família vescomtal del Berguedà en una data incerta; fou aquesta família la que va reconstruir la fortalesa, defensada pel mateix Llobregat i els tres nivells de muralla que tancaven un gran recinte casteller dins el qual es va formar, al segle XIII la vila de Puig-reig; l’any 1145 s’estava construint la nova església de Sant Martí.

El vescomte Guillem de Berguedà féu importants donacions als frares del Temple al terme casteller de Puig-reig i a altres llocs del Berguedà, però fou precisament el seu fill, el trobador Guillem de Berguedà qui, en el seu testament de l’any 1187, deixà a l’ordre militar el castell de Puig-reig amb el seu terme i Fonollet.

El testament del trobador no fou confirmat fins l’any 1231 pel rei Jaume I però, durant aquest llarg període d’espera els Templers consolidaren el seu domini a l’entorn de Puig-reig mitjançant més donacions, compres, servituds, etc.

Així entre 1236-39 els Comanadors del Temple, coneguts fins aleshores com del Berguedà i de la Cerdanya, i dependents de la gran comanda templera de Palau (Vallès), comencen a ser documentats com a Comanadors de Puig-reig i des del castell, es crea la nova Comanda que administrarà tot el patrimoni de l’orde al Berguedà i a la Cerdanya (Puigcerdà, Llívia, Tor de Querol, Bolvir, Sallagosa, Alp, etc.).

La Comanda de Puig-reig fou una comanda rural important i va caldre construir un nou edifici fortificat adient a la gran explotació agropecuària dels monjos-cavallers: fou l’edifici conegut avui amb el nom de mas Periques.

També van construir el pont que encara avui travessa el Llobregat, i aprofitant les restes arquitectòniques de l’antiga església romànica de Sant Julià (coneguda avui com el Carme de Periques) van construir la seva capella. Fou aleshores quan s’abandonà l’antic castell feudal que no s’adequava a les necessitats dels frares templers.

L’any 1282 els Templers atorgaren una carta de franqueses als habitants del castell i de la vila de Puig-reig amb la clara intenció d’estimular-ne el poblament, i eximint els nous i antics pobladors dels mals usos d’exorquia, cugúcia, intestia i remensa.

Foren batlles dels Templers els Comes; i d’aquesta important família puig-regenca en fou membre destacat l’arquebisbe de Tarragona Arnau Cescomes; precisament aquest personatge jugà un paper important en la vida política catalana, essent conseller del rei Jaume II i jugant un paper destacat en la defensa dels Templers arran del procés de dissolució de l’orde a Catalunya el 1312.

En agraïment a la seva tasca l’orde militar de l’Hospital, hereva d’una part important del patrimoni immobiliari dels Templers, li cedí tot el terme casteller de Puig-reig.

La importància del lloc féu repensar els Hospitalers, els quals, finalment, recuperaren el castell de Puig-reig, i el varen unir al patrimoni de la Comanda Hospitalera de Berga, formant amb les cases de Cervera i l’Ametlla una única comanda Hospitalera que subsistí fins al segle XIX amb el nom de Cervera, l’Ametlla i Puig-reig.

La presència dels Hospitalers a Puig-reig es caracteritza per una llarga i progressiva crisi: les crisis demogràfiques i econòmiques del segle XIV provocaren un important desgavell al lloc; l’any 1585 el comanador declarava el castell recinte inhabitable. L’orde mantení a Puig-reig únicament un Prior que exercia les funcions de rector a la parròquia de Sant Martí i que rebia, espaiadament, les visites dels administradors i comanadors de Cervera que venien a cobrar les rendes després de les consegüents capbrevacions.

La situació canvià a l’últim terç del segle XIX quan al peu del Llobregat varen començar a instal·lar-se, aprofitant alguns antics molins fariners, fàbriques de filats i teixits de cotó que esdevingueren Colònies industrials. Puig-reig fou el municipi de la comarca amb més Colònies: a les primeres de l’Ametlla de Merola (1871), Cal Prat (1871-1877) i Cal Pons (1875) s’hi varen afegir les de Cal Casas (finals del segle XIX), Cal Marsal (1889), Cal Riera (1898) i Cal Vidal (1900).

El poble va créixer espectacularment gràcies a la nova activitat econòmica vinculada al tèxtil; varen proliferar els serveis i el nou nucli urbà va començar a créixer a partir de la plaça de la Creu(anomenada així perquè fins a la Guerra Civil de 1936-39 s’hi conservava la creu de terme dels frares Hospitalers); es formà un poble allargassat, paral·lel al Llobregat i a la carretera, amb gent procedent de l’Alt Berguedà i de les zones rurals veïnes del Baix Berguedà, al mateix temps que els propietaris de les fàbriques creaven les seves Colònies, interessants conjunts urbanístics i arquitectònics: edificis industrials, pisos per als treballadors, torres i esglésies (algunes amb panteons familiars com les de Cal Pons o Cal Prat) amb una barreja de Modernisme i Historicisme Medievalista, cafès-casinos, teatres, escoles, convents, baixadors i estacions de trens, botigues, camps de futbol i bàsquet, etc.

Alguns fabricants varen dissenyar també interessants zones ajardinades, entre les quals cal assenyalar el bosc-jardí de la Colònia Pons.

Aquests nous espais urbans, tancats per la muralla, i l’activitat industrial que han desenvolupat han marcat els últims 100 anys de la història del poble. L’any 1956 Puig-reig era un dels nuclis tèxtils més importants de Catalunya amb 94.000 fusos, 12.500 telers i 2.200 treballadors vinculats directament o indirecta a aquest sector.

És interessant el nucli medieval a l’entorn del Castell de Puig-reig. L’església romànica de Sant Martí, restaurada per la Diputació de Barcelona l’any 1956 conserva interessants pintures romàniques de tema marià de mitjans segle XIII vinculades al corrent estilístic del Mestre de Llussà. Procedents de la mateixa església es conserva una lipsanoteca al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona i una làpida sepulcral d’un cavaller (probablement templer) al museu de Berga. Durant la Guerra Civil l’església fou incendiada i es varen perdre importants altars barrocs obra del mestre Josep Pujol (autor, per exemple, de l’excepcional retaule de la Mare de Déu dels Colls de l’església de Sant Llorenç de Morunys).

La rectoria propera a l’església és un edifici interessant del segle XVII, seu de l’antic Priorat dels Hospitalers.
El terme és molt ric en esglésies romàniques; es troben en bon estat Sant Marsal, Sant Sadurní de Fonollet força modificada (conserva un fragment d’un retaule gòtic advocat al sant patró), Sant Andreu de Cal Pallot (que conserva restes de pintures romàniques estilísticament vinculades a les de Sant Martí) amb volta esquerdada i Sant Joan Degollat.

Les restes de Santa Maria de Merola, no massa lluny de la nova església de Merola començada a construir l’any 1609 i de l’anomenada Torre de Merola, de la qual solament es conserva una de les parets de la torre medieval que deuria protegir aquest lloc i el camí que portava al monestir de Sarrateix i a Berga.

La rica documentació medieval ens permet conèixer l’existència d’altres esglésies romàniques avui perdudes (com Sant Andreu de Madrona) o molt modificades com Sant Miquel de la Cortada (conserva restes de tombes antropomorfes) i l’esglesiola, anteriorment esmentada, de Periques identificada amb Sant Julià de Puig-reig, antic monestir de curta vida que fou escollit posteriorment com a seu de l’església dels Templers propera a la imponent fortalesa de Periques i del pont medieval. Molt del patrimoni artístic es va perdre durant les Guerres Carlines del segle XIX (encara l’any 1875 els Carlins cremaven l’Ajuntament de Puig-reig i el seu valuós arxiu) i durant la Guerra Civil: aquest és el cas de gran nombre de retaules barrocs de les esglésies dels masos del terme, de la mateixa parroquial i de les seves sufragànies (alguns romànics, com el de Sant Joan Degollat o gòtics com el de Fonollet) així com la pèrdua de la Creu de Terme del segle XV.

Cal esmentar també com a patrimoni arquitectònic i urbanístic interessant el de les Colònies Tèxtils, tan globalment com a elements concrets, especialment pel que fa a les Esglésies i Torres .

Text extret de l’opuscle RECULL DE DADES HISTÒRIQUES DE PUIG-REIG de la historiadora Rosa Serra i Rotés